La història i els records
de Vilopriu

Vilopriu està format per un petit nucli de cases que s'aixequen a l'entorn del castell i de l'església, situats en un indret lleument enlairat. En documents dels anys 1279 i 1280 s'esmenta la ecclesia de Villaprivo i en els nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV s'al·ludeix a la Ecclesia parrochialis sancti Petri de Vilauprivo. Sembla ser que el nom del lloc prové d'un originari Villa Hilperici, derivat d'un nom de persona d'arrel germànica. Vilopriu va formar part del comtat d'Empúries i a la fi del s XVII era de la batllia reial de Verges. El municipi comprèn, a més, els pobles de Valldavià, Gaüses i Pins.

El castell palau de Vilopriu, té els seus orígens al segle XII, però fou bàsicament modificat a la baixa edat mitjana, al segle XV. És de planta rectangular amb pati central, del qual se'n conserven importants restes.
Una part d'aquest castell, la seva ala oriental serveix d'Ajuntament i fins fa poc d'escola pública.
A la banda nord-est de l'edifici hi ha l'església parroquial que, potser des de sempre, va estar integrada a la fortalesa. La resta de la construcció està abandonada.
La façana principal del castell-plau es trobava a la banda de migdia i en aquest mur es conserven dues finestres geminades gòtiques amb decoracions florals. A la part inferior, entre les dues finestres hi ha un portal, segurament producte d'una reforma posterior.
L'angle sud-est del castell està ocupat per un cos d'edifici rectangular que fou una torre de notables dimensions. Aquesta part d el'edifici i tota l'ala de llevent és on ara es troba la Casa de la Vila.
L'interior de castell, en la part encara habitable que ha fet el servei d'escoles i d'oficines municipals, ha estat notablement modificat. Les altres sales interiors, romanen del tot enderrocades, mentre que les estructures interiors es mantenen —alterades però recuperables—, a l'E i al SE, on hi ha una enorme torre angular de planta rectangular.
L'aparell antic del castell de Vilopriu ha estat alterat en direfents punts dels murs avui conservats. La façana sud i l'antiga torre del SE presenten trossos perfectament conservats. Es tracta d'una construcció de carreus de pedra arenosa mal tallats, de mida força reduïda que formen filades irregulars. És un tipus constructiu que pot datar-se als segles XIV-XV.

L'església parroquial de Sant Pere de Vilopriu té una estructura pròpia de l'arquitectura dels s. XVII-XVIII , però part dels seus murs pertanyen a l'època del castell: s. XIV-XV. La volta de la nau té creueria de tradició gòtica. Hi ha arcs de mig punt i tenen decoracions amb relleus de guix.

Pins
El poblet de Pins és format per un reduït agrupament de masies, amb elements dels segles XV-XVIII, emplaçats en una clariana de la zona de pinedes del Terraprim, al NW de Vilopriu i a l'esquerra de la riera de Pins. El lloc es troba en el límit occidental del Baix Empordà, a tocar del municipi de Saus-Camallera.
A finals del segle XIV, Pins formava part de la baronia de Verges, la qual en morir Pere d'Empúries passà a ser possessió de la casa de Rocabertí en heretar-la la seva esposa, Joana de Rocabertí.
L'església de Sant Bartomeu de Pins (s. XVIII) és una petita capella d'una nau, amb la capçalera poligonal, excepcionalment a l'extrem oest. A la façana hi ha una porta rectangular i un ull de bou. Té una senzill campanar de cadireta d'un sol arc.

Entre les masies del conjunt de Pins cal esmentar Can Muní (gran casa pairal dels segles XVII-XVIII amb terrassa adossada a la façana i àmplies sales de planta noble, amb voltes de llunetes decorades) i Can Ferrer Pagès (o Can Ribot), en la qual queden integrats els elements subsistents d'una torre de defensa medieval, quadrangular i amb espitlleres. A la façana hi ha un portal d'arc de mig punt i el ràfec de la teulada presenta decoració popular.
El cos de l'edifici, situat a ponent de la façana, correspont a l'antiga torre de fortificació que ha estat alterada, obrint-hi finestres rectangulars i cobrint-la amb una teulada al mateix nivell que la resta del mas. Aquesta torre és anterior a la resta de la masia, es creu que es va alçar els segles XIV-XV. En el seu mur nord destaca una gran finestra construïda amb posterioritat. En la seva llinda hi ha un motiu floral (S. XVI-XVII)
A la masoveria annexa és notable el gran portal adovellat i el passadís sobre el camí que uneix dos cossos de l'edifici.
Vora el camí que porta a la carretera de Vilopriu s'aixeca Cal Menut, una petita masia del segle XVIII.
El Menut de Pins, personatge de trista memòria a la contrada, fou el principal col·laborador del Rellotger de Creixell, cap d'una banda de malfactors de la darreria del segle XIX, autors d'una quantitat considerable d'assassinats i robatoris a les terres que limiten l'Empordà amb la subcomarca de Banyoles i la Garrotxa. El Menut fou executat públicament, junt amb el seu capitost, sembla que a l'areny de l'Onyar de Girona el 1880. Una altra masia relacionada amb la història sinistra del Rellotger i el Menut és Can Vinardell de Malpàs, avui en ruïnes, on hom diu que es reunien els bandolers, en un paratge desert del lloc veí de Valldavià.