Vilabertran
Vilabertran i Monestir de Santa Maria
El poble de Vilabertran va créixer a la vora del monestir
de Santa Maria, fundat el 1069. Amb tot, l'origen de Vilabertran és
anterior al segle XI, ja que abans de l'erecció del cenobi hi havia
un petit hàbitat amb la seva esglesiola dedicada a la Verge, que
és esmentada en alguns preceptes de Lotari (945-986). La història
de Vilabertran es confon amb la del monestir de Santa Maria a partir de
la seva fundació. La casa monàstica va ser subjecta a la
regla de Sant Agustí, malgrat que això no es precisi en
el document fundacional.
El 1285, davant la invasió de les tropes de Felip l'Ardit, a la
qual el papa havia donat caràcter de croada, el monestir de Vilabertran
es posà al costat dels francesos. Després de la desfeta
de l'exèrcit invasor, el rei Pere II ordenà que els funcionaris
reials s'apoderessin dels béns dels monestirs de Banyoles, Lledó
i Vilabertran. A la tardor del 1295 a Santa Maria de Vilabertran es casa
Jaume II amb Blanca d'Anjou. El 1377 el rei Pere III concedí llicència
a l'abat Ramon d'Escales per a fortificar Vilabertran i el 1392 el mateix
rei posà el monestir sota la seva protecció. El 1592 la
canònica de Vilabertran fou secularitzada i es convertí
aleshores en una col·legiata regida per un arxipreste amb onze
canonges. El 1794 els francesos saquejaren l'abadia. La col·legiata
subsistí, però, fins el 1835. L'església restà
aleshores convertida en simple parròquia i el palau de l'abat i
altres dependències del monestir passaren a mans particulars.
Punts d'interès
Església, s. XI-XII; Sagristia antiga; Porta al claustre, s. XI-XII;
Sala Capitular, s. XII; Refectori, s. XII; Sepulcre original de l'abat
Rigall; Tomba de l'abat Rigall, 1104; Cuina, s. XII-XIII; Pis superior,
dormitori, s. XIII; Capella de Sant Ferriol, s. XVI; Capella funeraria
dels Rocabertí, s. XIV; Sagristia nova, s. XVIII; Tomba de l'Abat
Hortalà, 1568; Capella dels Dolors, s. XVIII.
Monestir de Santa Maria de Vilabertran
S'entén per monestir una casa on vivia una comunitat de monjos o monges, normalment situada en llocs aïllats o separats de la població, mentre se sol anomenar convent a l'edifi que es troba integrat en una població. Els més entesos reserven el nom de monestir als edificis on vivien monjos de la regla de Sant Benet i reserven el nom de convent als edificis habitats per franciscans, dominicans, carmelites i altres ordes nascudes del segle XIII en endavant.
La majoria d'historiadors denominen també monestirs als edificis habitats per canonges, encara que cal distingir entre els monestirs de monjos i els de clergues i aquests últims potser seria més correcte anomenar-los canòniques, perquè els canonges són clergues que viuen sota una regla o cànon.
Vilabertran és una canònica o monestir canonical que es va originar entorn l'any 1065, quan el prevere Pere Rigall es va retirar allà, amb alguns companys, per porta-hi una vida comunitària, inicialment sense regla definida i al cap d'un temps adoptant la regla de Sant Agustí.
La construcció de Vilabertran, malgrat que fos iniciada al segle XI, correspon en tot l'esperit i l'estil del segle XII. El conjunt monumental del monestir de Santa Maria de Vilabertran consta de tres sectors: l'església, el claustre i el palau abacial.
L'església romànica de Santa Maria de Vilabertran va ser
construïda en temps de l'abat Rigall. Vers l'any 1070 s'nicien les obres de l'església que es va consagrar el novembre de l'any 1100. El model arquitectònic correspon a una església de planta de creu llatina, amb tres naus i un curt transepte que incorpora un gran abasis a la capçalera de la nau central i dues absidioles a les naus laterals. El model té les arrels a l'església de Cuixà i la seva arquitectura és molt senzilla, sense ornaments, però de gran qualitat del material i de l'execució.
La porta principal, inacabada, pot correspondre a una donació de 1142. Té un origen romànic, però presenta certa goticitat, segons sembla inspirada en la portalada del convent del Carme de Perelada.
El campanar es dreça a l'esquerra de la façana de l'església. És una torre de tres pisos, amb finestres emmarcades per arcs llombards.
S'ha de suposar que fins que l'església no fou acabada (durant el segle XIII) no es va començar a construir el claustre, de planta trapezoidal i les sales que l'envolten. L'any 1268 el vescomte de Rocabertí va demanar ser-hi enterrat, mentre que al 1295 va acollir les noces del rei Joan II amb Blanca d'Anjou. El claustre és senzill i auster, però de gran bellesa. El deambulatori està cobert amb volta de quart de cercle.
Al final del transepte de l'església, al cantó de l'evangeli, s'hi troba una capella gòtica de planta semi hexagonal. Les voltes es tanquen amb una clau esculpida amb un escut nobiliari, és l'escut de la casa de Rocabertí, vescomtes de Perelada, que foren defensors i protectors de Santa Maria de Vilabertran des del segle XIII al XVI. La capella dels Rocabertí fou construïda al segle XIV. Sembla que el seu objectiu era servir d'enterrament a alguns membres de la família Rocabertí que fins aleshores havien estat enterrats al claustre.
Des de l'inici de la comunitat i especialment des de la formalització de la canònica es tenen dades de les diferents canongies amb els seus drets i obligacions: prior, candeler, almoiner, infermer, cambrer, sagristà, etc. Al 1281, la comunitat estava formada per 7 clergues sacerdots, 2 seculars i 5 regulars, però també hi havia llecs o servents. Amb el temps es van anar construint cases per a tots dins el recinte del monestir. Actualment només en resta un edifici molt alterat.
L'obligació de l'abat d'acollir i dinar amb els hostes, així com la posició de Vilabertran en una cruïlla de camins va portar a l'existència d'un alberg o hostal que es devia situar a l'interior del recinte emmurallat. L'hostatgeria fou posteriorment incorporada al nou palau abacial.
Es coneix poc de la primera fortificació, que va ser absorbida per la segona que sí que encara és visible. L'any 1377, el rei Pere III concedeix llicència a l'abat per fortificar, mentre la segona fortificació data del segle XV i es corona amb una pas de ronda.
El magnífic Palau Abacial fou construït durant el mandat de l'abat Antoni Girgós (1410-24), el qual també féu fortificar el monestir i construí la torre del Rellotge. L'organització del palau començà amb la recuperació de l'edifici de l'antiga hostatgeria, reconvertint la sala gòtica i les cambres de la torre. L'arquitectura del palau és un dels exemplars més importants de l'arquitectura gòtica civil del país. Es creà una centralitat funcional i visual mitjançant una gran porta d'accés dovellada i reforçada per la col·locació d'una fornícula gòtica amb escultura de peanya. Es realitzà la unificació de materials i textures de tots els paraments dissimulant els canvis d'època i de nivell. S'organitzà un conjunt de magnífics finestrals gòtics bífors al pati i trífors a l'exterior. Són finestrals amb columnetes i capitells de pedra de Girona que dónen gran elegància a la façana, en contrast amb l'austeritat de les fortificacions. L'acabament amb merlets donava unitat al conjunt.
Els acabats interiors eren discrets i senzills, a part de les finestres amb festejador i una fusteria correcta.
Al 1615 el monestir decau i els vescomtes de Rocabertí ja no se sepulten a Vilabertran. Al segle XVIII, s'amplia la capella de Sant Ferriol i es crea una nova capella que el 1960 es va reconvertir per acollir una creu d'orfebreria que data de mitjans del segle XIV i que si bé no se'n coneix l'autor, va sorgir d'un obrador de Girona. La Creu de Vilabertran, per les seves dimensions (160 cm. de llarg i 98 cm. d'ample) és la creu més gran conservada i un dels exemples més notables de l'orfebreria medieval catalana i segurament degué presidir l'altar major de l'església abacial. Està feta d'argent daurat, amb decoració repussada i cisellada i amb incrustacions d'esmalts i pedreria. El Crucifix mostra una tipologia bizantina amb tres claus i el cos sortint, però poc contorsionat, recordant la recordant la rigidesa romànica. Motius vegetals, filigranes, medallons, àngels... i les imatges de la Verge i els evangelistes decoren l'anvers i el revers de la creu.
El sagramentari de Vilabertran és un llibre litúrgic dels segles XII i XIII (amb afegitons posteriors) que es conserva a la Biblioteca Nacional de París.
Durant la invasió dels francesos (1794-96) el monestir fou pres i saquejat pels invasors, es destruïren l'arxiu i la biblioteca i algunes edificacions interiors. L'any 1814 la comunitat cedí la sala capitular per crear una escola de nens del poble. L'any 1835, amb el decret de desamortització dels béns de l'església la comunitat s'extingeix i són venudes les propietats, excepte l'església, el claustre i el cementiri. El destí agrícola de l'edifici provocaren la seva alteració, però ja des del 1844 s'inicià la presa de consciència de la qualitat del monument i gràcies a l'esforç de molts amics del monestir, l'any 1930 queda declarat com a Monument Històricoartístic Nacional, amb obligació de protegir-lo per part de l'Estat, la Diputació, l'Ajuntament de la vila i fins i tot el de Figueres i el 1945 es crea el primer Patronat encarregat de vetllar per la recuperació de Santa Maria de Vilabertran. Entre el 1948 i el 1955 es realitzaren les primeres obres de restauració, que comportaren l'enderroc de part de l'obra de fortificació del segle XV.