Castell de Quermançó

 
     
 
     
  
 
 

castell de quermançó

Pàgina oficial del castell

Castell de Quermançó

Vilajuïga

 

El topònim Quermançó sembla molt possible que estigui format pel mot pre-romà quer (roca o penya) i el llatí mansione i significaria el casal de la roca. En canvi, Moreu-Rey empra la grafia Carmansó i la tradueix com aparada en una via romana: quarta mansione.
Les qualitats naturals per a la defensa, que poseeix el turó van ser descobertes molt aviat. El puig de Quermançó ja fou poblat en època ibero romana. S'hi han trobat gran quantitat de ceràmiques medievals però també restes d'àmfores i altres atuells fets al torn, que sens dubte pertanyen a èpoques anteriors. El tipus de terrissa demostra l'existència d'un poblat indígena que fou romanitzat. Alguns vestigis de paviments en opus testaceum, amb un tractement especial aïllant de la humitat, que es troben en algunes estances del castell poden pertànyer a construccions molt antigues. Aquesta població tant primerenca no té res d'estrany ja que tot el terme de Vilajuïga i la serra de Rodes fou habitat des d'èpoques remotes com ho demostren una bona colla de sepulcres megalítics.

El castell de Quermançó està situat a uns 2 km. al nord del poble de Vilajuïga i a 200 m. de la carretera que va de Figueres a Portbou. Actualment enrunat, es troba dalt d'un turó de 104 m. envoltat de cingles inaccessibles pels costats de ponent i migjorn, mentre els altres dos vessants, defensats per torres, són també força abruptes.
Aquest castell forma un conjunt de restes que s'alcen al cim del turó i que presenten estructures de diferents èpoques algunes força modernes i altres de l'època medieval.
Els murs més antics, al sector nord-est, són fets amb blocs de granit de mida petita que en alguns llocs presenten filades d'opus spicatum. Al mateix nivell, a ponent, hi ha una sala, amb cinc arcs de diafragma, reformada al segle passat, que possiblement fou l'antiga capella del castell; en la part superior d'un dels seus murs hi ha restes d'un campanar de cadireta.
La capella de Sant Pere de Quermançó és documentada de finals del s. XIII.
Al costat sud-oest es dreça la torre mestra, de planta rectangular i 8 m. de costat i 6m. d'alçada màxima. Mostra rastres de diverses restauracions, entre les quals la del 1808.
La part restant del planell és una esplanada limitada pels cingles i altres construccions del castell. Aquí s'hi troba una gran cisterna amb volta de canó.
Al nord-est i nord-oest, al sectors més accessibles del turó, foren construïdes 2 torres barranes (per a defensa i talaia) de planta circular i atalussades; la del NE es conserva, partida verticalment, en una alçada d'uns 7 m. i poseeix algunes espitlleres, la del NW devia ser molt semblant, però fou destruïda, només conserva la base, fins poc més amunt del talús, fet que demostra que fou arranada expressament, potser l'any 1138 degut al pacte del comte Ponç Hug o el 1288 a mans dels francesos. Per la seva estructura i aparell han de datar-se entre els segles XII i XIII. El castell mostra, a més, restes constructives d'altres èpoques.
Se suposa que les parets més velles són d'abans de l'any 1000, mentre que la base de la torre mestra, el mur de la capella i les torres circulars dels s. XIII i XIV. La parta alta de la torre mestra, en canvi, sembla ser fruit de l'utilització de la fortalesa en època moderna.
corrent rumors de què un grup d'empresaris de l'Empordà ha adquirit el castell amb l'intenció de convertir-lo en un símbol Dalinià i que ha d'estar a punt l'any 2004, 100è aniversari de Salvador Dalí


La història
Esmentat ja el 1078 entre els dominis donats pel comte Ponç I d'Empúries (qui creà i instal·là a Quermançó el primer arxiu del comtat d'Empúries) als seus fills Hug II i Berenguer (vescomte de Peralada i senyor de Rocabertí i de Quermançó). L'any 1085 sembla que el comte rossellonès Guislabert II aconseguí alguns drets sobre aquests castells. Dalmau Berenguer, net del comte Ponç I, s'autoanomenà comte de Quermançó tal com consta en documents dels anys 1099-1137, mentre el 1121 el comte de Rosselló mantenia encara alguns drets. L'any 1128, el comte d'Empúries Ponç Hug II s'enfrontà amb tots els seus veïns. Davant aquests fets, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona imposà la seva autoritat al comte Ponç Hug II que s'havia refugiat a Quermançó. Cap a l'any 1131, Berenguer Renard morí sense fills i deixà la senyoria de Perelada al comte Ramon Berenguer III i segurament en aquest moment el castell de Quermanço passà a dependre novament de la casa d'Empúries.
El 1138 el comte Ponç Hug II es tornà a revoltar però novament s'hagué de sotmetre al comte de Barcelona i es comprometé a destruir i despoblar el castell de Quermançó, mentre el comte de Barcelona s'obligava a fer el mateix amb el de Rocabertí. Encara al 1154, els castells de Quermançó i Rocabertí són protagonistes d'un nou pacte entre el comte d'Empúries i el de Rosselló.
Durant les guerres amb els francesos de finals del s. XIII el castell tingué un paper important, però l'any 1288, en temps d'Alfons II, caigué en mans de l'enemic i fou enderrocat. Amb tot, encara l'any 1292, un informe fet per al rei Jaume II, afirma que calen uns 12 homes per defensar el castell de Quermançó.
Al final de la guerra civil del s. XV, el castell que llavors depenia del duc de Cardona, com a comte d'Empúries, fou ocupat pels partidaris de Joan II. El 1808 fou restaurat per les forces napoleòniques que fortificaren la torre de l'Homenatge.

La llegenda
L'imponent aspecte de les restes de Quermançó han inspirat fantàstiques llegendes. Una d'elles explica l'enrunament de la fortalesa i la poca vegetació de l'entorn per la golafreria de la comtessa de Quermançó, de qui es deia que: De Bellcaire a Requesens, des de Roses a Navata, tots els rius li paguen cens i els molins li duen plata.
La comtessa que des de petita s'havia acostumat a aconseguir tots els capricis, una vegada va haver provat el moll de l'ós en va voler menjar cada dia tot i que el cuiner la va avisar que era molt car i que més d'un emperador havia perdut el seu reialme per culpa d'aquesta menja. Passaren setmanes i mesos, però va arribar el dia en què es van acabar els diners, llavors la comtessa enfurismada va arreplegar vestits, joies, tapissos i mobles i ho va fer vendre al mercat. Amb els diners que en va treure va poder tornar a menjar moll de l'os una temporada, poc temps després, desesperada, la comtessa va fer tallar tots els arbres dels seus boscos per vendre'n la llenya, més tard va vendre les terres. Ja només li quedava el castell i encara ben buit!. Aleshores, la comtessa va recordar una llegenda que afirmava que el castell estava encantat i que a sota hi vivia una cabra d'or. De seguida va manar als seus soldats que desmuntessin el castell fins a trobar la cabra, però va arribar un moment en què els homes cansats de no cobrar van anar marxant. I així va ser com la comtessa, abans tan presumida i arrogant, va acabar vestida amb quatre parracs, sense un sostre per protegir-se de la pluja i la tramuntana i fent de captaire per aconseguir un xic de menjar. Però, un dia, en una casa del poble es varen compadir d'ella i li van donar un bol amb un xic de pa amb nous. Ho va trobar tan deliciós que va exclamar: Oh! Això sí que és molt més bo que no pas el moll de l'os! i va començar a plorar mentre deia aquestes paraules:
Per haver ignorat un dia que el pa amb nous era millor, vaig perdre la senyoria del castell de Quermançó.


"La comtessa de Quermançó".- text: Josep Pérez, dibuixos: Francina Gili.- Brau edicions, 1999

 
       
     
tornar a: "índex" | tornar a: "els castells"