El Pení i el Cap de Creus

 
     
 
     
  
 
 

El Pení

Enciclopèdia Catalana

Ejército del Aire

Real Instituto Elcano

instal·lacions de El Pení

Guia dels espais naturals de les comarques gironines

xoriguer

 

El Cap de Creus: espai natural

El Cap de Creus és un espai de característiques peninsulars a l'extrem oriental el Pirineu. Se situa dins de la comarca de l'Alt Empordà i comprèn part dels municipis de Cadaqués, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Llançà, Palau-saverdera, Pau, Roses i Vilajuïga. Les terres del cap de Creus abasten una superfície de prop de 9.000 ha, la major part de les quals gaudeixen d'un estat de protecció bàsica.

La zona es troba envoltada quasi totalment per les aigües de la Mediterrània. Pel que fa a la configuració geogràfica, el cap de Creus és constituït per la serra de Roda o de Verdera, a partir de la qual surten diferents ramificacions. El punt més alt del massís el trobem al puig de Sant Salvador, amb 670 m d'alçada. El segueixen el puig de Queralbs, amb 621 m, i el puig Pení, amb 605 m. La costa és extremadament feréstega, amb un gran nombre de petites cales, barrancs, penya-segats, illots... que la fan altament interessant. Entre les illes hi destaquen les de Portlligat, s'Encalladora i la Massa d'Oros.

Un dels aspectes més interessants del cap de Creus és el seu paisatge geològic. Els torrents i rieres que drenen la zona són d'escassa longitud i porten aigua només de manera ocasional, sempre després de períodes de fortes pluges. Des del punt de vista climàtic, la regió gaudeix d'unes condicions típicament mediterrànies. El tret metereològic més singular, però, és la dominància de la tramuntana.

La coberta vegetal del cap de Creus es veu així mateix condicionada per la forta influència marina, el relleu accidentat i l'abundància d'afloraments rocosos. Enmig d'aquest paisatge relativament nu i domesticat, hi destaquen clapades arbòries de sureda i alzinar, així com interessants formacions de caducifolis i de boscos de ribera en algunes obagues i resseguint el curs de determinats corrents d'aigua.

L'escassa presència humana, ha possibilitat l'establiment d'espècies animals molt característiques, en ocasions inexistents o en greu regressió a la resta del país. Entre els grups faunístics cal ressaltar-hi el de les aus marines i de roquissar, el poblament de rèptils, com també tots els de les comunitats de sota aigua.

El patrimoni històric i cultural del cap de Creus s'afegeix als seus valors ecològics. Hi destaquen un bon nombre de dolmens de l'època prehistòrica, un valuós llegat arqueològic submergit a les aigües de la zona, fruit dels naufragis en temps de la cultura romana, el monestir de Sant Pere de Rodes, el castell de Sant Salvador, així com un ampli ventall de mostres d'arquitectura popular com són els masos, les barraques d'ús agrícola, els refugis de pescadors i les construccions amb pedra.

El Puig del Pení

El puig del Pení és un contrafort de 606 m d'elevació a la serra de Rodes (Alt Empordà), a la península del cap de Creus, que domina pel sud-oest la vila i la badia de Cadaqués i pel nord-est la badia de Roses.
La serra de Rodes conforma l'extrem oriental dels Pirineus axials, a l'Alt Empordà, que segueix la direcció NNW-SSE. Forma l'espinada de la península del cap de Creus i l'eix, al Nord de la falla Vilajuïga-Roses. El sector de la serra de Rodes on es troben les restes del castell de Sant Salvador de Verdera o castell de Verdera, prop del monestir de Sant Pere de Rodes, a l'Alt Empordà és conegut amb el nom de Serra de Verdera.
Als seus vessants, durant la segona guerra mundial, es va estavellar el 6 de desembre de 1942 un avió B-26 nord-americà de reconeixement electrònic que es dirigia al sud de França.
Al cim del puig hi ha les instal·lacions d'una estació de radar (Esquadró de Vigilància Aèria número 4, EVA-4) que pertany al Exercit de l'Aire espanyol, construïda pels Estats Units l'any 1959, després dels acords signats amb Estats Units

La victòria dels aliats el 1945 va aïllar el règim de Franco. Inicialment, els EEUU juntament amb Gran Bretanya i França van fer pública una Declaració Tripartita en la qual s'assenyalava que els espanyols no podrien esperar una "associació completa i cordial” amb aquests països mentre Franco romangués en el poder. No es va permetre a Espanya entrar a les Nacions Unides i se la va excloure del Pla Marshall de 1948.
Des de 1947 el Pentàgon, l'entitat més directament afectada pel desafiament de la guerra freda, tenia els seus ulls posats en l'establiment de bases militars a Espanya, per la seva posició geoestratègica a l'extrem Sud d'Europa a l'hora d'haver de protegir l'entrada al Mediterrani occidental. Espanya era la baula que faltava per a completar el desplegament de bases americanes. El 1951 s'establien bases a les Açores, Portugal, i el 1952 a Turquia.
El març de 1950, l'Administració americana va vendre 86 milions de lliures de patates a Espanya, contribuint així per fi del seu racionament, però moment crucial va arribar el 24 de juny de 1950, quan la comunista Corea del Nord va envair la anticomunista Corea del Sud, sota control d'EEUU des del final de la II Guerra Mundial. El Pacte de Madrid, el 1953, establí les bases aèries de Torrejón (prop de Madrid), Zaragoza i Morón de la Frontera (Sevilla) i la base naval base de Rota (Cadis). Dwight D. Eisenhower va ser el primer president nord-americà que va visitar Espanya, el 1959. El pacte va suscitar gran polèmica, especialment a Gran Bretanya i França, on es va considerar que minava l'autoritat moral del bloc occidental, i entre els liberals nord-americans, els demòcrates espanyols i els espanyols en l'exili. Per a Franco, l'acord va ser un triomf, especialment al no exigir-se-li liberalització política. Espanya va entrar en les Nacions Unides en 1955 com va posar de manifest un analista de l'època: Espanya havia passat “de país marginat de les Nacions Unides a soci d'EEUU”.

Esquadró de Vigilància Aèria núm. 4 (EVA 4)

L'esquadró va ser inaugurat per personal de la 875th AC&WSQ (Alert and Control Warning Squadron) de la USAF l'any 1959, com unitat conjunta hispano nord-americana. En aquest mateix any es destina personal a l'Esquadró d'Alerta i Control núm. 4 de nova creació, però, davant la falta d'instal·lacions es constituïx a la Base Aèria de Reus, amb un Tinent de S.T. (Servei de Terra), un Tinent mèdic i alguns Suboficials així com 60 Soldats. Poc després és destinat un Tinent Coronel, començant a funcionar en aquesta base Aèria com Unitat independent, a l'estiu d'aquest mateix any.
Al mes d'octubre del mateix any, es decideix el trasllat d'aquest Esquadró des de la Base Aèria de Reus i, dintre de les instal·lacions americanes, se'ls cedeix amb caràcter provisional la primera planta d'un ala dels edificis amb greus limitacions d'espai.
Els primers Controladors d'Interceptación Aèria destinats van ser Capitans, amb títols obtinguts a l'Escola de Transmissions de l'I.A., segons certificat de data 30 de maig de 1960, iniciant el seu entrenament i integració amb els equips americans i desenvolupant les activitats conjuntament.
La primera Interceptación Aèria va ser realitzada pel capità D. Antonio Hortes Martínez el juny de 1960, amb caces francesos en un exercici "La Fayette".
El 1 de juliol de 1962, es va formar el primer equip de treball totalment espanyol, que posteriorment s'ampliaria a tres, Alfa, Bravo i Charlie.
L'any 1964 la unitat americana és desactivada, quedant les instal·lacions i equips a càrrec del personal espanyol.
Com altres Unitats similars a la xarxa de Comandament i Control, aquesta Unitat compta amb unes característiques especials que la converteixen en una unitat de primera línia de combat ja que la defensa aèria manté la seva capacitat de reacció en pau o en guerra, 24 hores al dia, tots els dies de l'any.
Aquest esperit de combat implica una disponibilitat permanent del personal i un estil que impregna la forma d'ésser i de pensar de tots els destinats a la Unitat, donant vida a l'article de les Reals Ordenances que impulsa a realitzar tots els serveis amb igual desvetllament que enfront de l'enemic.
L'any 1996 la Unitat ha estat sotmesa a una altra gran transformació que ha portat a la modernització dels seus equips en els quals han estat substituits un gran nombre d'elements analògics per components digitals.

És de ressenyar, la seva peculiar climatologia, temperada i humida, amb zones pantanoses i amb el vent de tramontana que influïx i fins a marcar la forma d'ésser de la regió. Vent de Tramontana, recordat en cançons populars i fins i tot en monuments pels efectes beneficiosos sobre el clima, encara que en moltes ocasions resulta molest i fins i tot devastador i més en l'Esquadró per l'altura a la qual es troba ja que s'han registrat en el mateix ràfegues superiors als 150 nusos. Aquestes circumstàncies climatològiques fan que dintre del context de l'Exèrcit de l'Aire i a pesar que la seva proximitat al mar pogués fer suposar un clima amable, l'EVA 4 estigui considerat com una Unitat de clima extremat.

El Pení avui

La Base militar del Pení celebra aquest any el seu cinquantè aniversari, coincidint amb la imminent desaparició de les emblemàtiques “boles” que acullen el radar de la base aèria. La substitució del sistema analògic, amb el qual funciona l’actual radar, per un de més modern de tecnologia digital, motivarà el desmantellament de les característiques instal.lacions, tot i que la base continuarà operativa al cent per cent. La desaparició de les boles suposarà un canvi radical de la característica fisonomia d’aquest extrem de la Serra de Rhodes que, després de cinquanta anys, recuperarà el seu perfil original.
Per aquest motiu l´exèrcit de l´aire obre les portes del Pení abans del desmantellament dels radars i permet les visites guiades d'entitats per veure les instal·lacions

El Ministeri de Defensa també ha signat un conveni de col·laboració amb la Generalitat per augmentar la població del xoriguer petit al Parc Natural del Cap de Creus i a Catalunya en general. El motiu de l'acord és la base militar del Pení, ja que és un dels principals espais de nidificació de les 125 parelles reproductores d'aquesta espècie en perill d'extinció. El conveni permet utilitzar un edifici antic i en desús de la base militar per instal·lar-hi nius i, alhora, permet al personal del programa de reintroducció d'accedir, a través de la base, a un altre edifici abandonat on també hi ha nius de xoriguer petit.
El xoriguer petit és una espècie declarada com a vulnerable i està catalogada com espècie en perill. L'última parella de xoriguer petit va nidificar precisament al cap de Creus l'any 1985. A l'inici dels 90 es va iniciar la reintroducció de l'espècie amb l'alliberament d'exemplars criats en captivitat. En l'actualitat, hi ha 125 parelles de xoriguer petit a Catalunya, 55 a Girona (a l'Albera, al Cap de Creus i als Aiguamolls de l'Empordà) i 70 parelles a Lleida.
És una espècie migradora, alguns exemplars passen tot l'hivern al sud de la península Ibèrica, però la gran majoria ho fan a la zona del Sahel. Entre febrer i març és quan torna a les àrees de cria.
L'any 2002 es va iniciar la reintroducció al cap de Creus. L'indret garantia que els ocells trobessin una alimentació adequada perquè hi ha una alta densitat d'insectes de mida gran, però en canvi hi falten edificis on poder fer els nius. Per aquest motiu, es va demanar poder usar un antic edifici de la base militar del Pení i un altre immoble, també en desús, que no és propietat del Ministeri de Defensa, però els tècnics del Servei de Fauna i del Parc Natural també necessiten entrar a la base militar per poder-hi accedir.
Des del 2002, s'han alliberat entre 50 i 70 exemplars anualment amb el mètode de reintegració progressiva. L'any 2003, quinze exemplars van tornar al cap de Creus a nidificar, quatre a l'edifici de la base militar.

 
       
     
tornar a: "índex" | tornar a: "els castells"