Parlavà: Mas Majora i "les dones d'aigua"

 
     
 
     
  
 
 

església de parlavà

Parlavà

 

mas majora

 

 

dones d'aigua

dona d'aigua

dones d'aigua

 

El lloc de Palacio Rovanoés (Parlavà) està documentat des de l'any 989 en el testament del comte Gausfred d'Empúries.
L'any 1314 el bisbe de Girona va comprar el terme de Parlavà, fent-lo dependre del castell de Rupià. Junt amb la d'Ultramort, formava part al segle XVII de la batllia de Rupià, pertanyent al bisbat.
L'església parroquial de Sant Feliu de Parlavà va ser edificada entre els segle XII i XIII, però ja se'n té constància a l'any 1019. Amb planta de creu llatina, consta d'una sola nau amb volta apuntada i amb capelles afegides en posteriors reformes. Sobre l'absis fortificat s'hi enlaire el campanar. Es pot observar la seva fisonomia primitiva a la façana oest, on hi ha una porta del 1742.
El poble de Parlavà està format per cases i masies escampades, sense formar cap agrupament urbanitzat. Només a l'entorn de l'església hi ha un grup d'edificis distribuïts en carrerons estrets i curts. Sembla que assenyalen un primitiu recinte murat. Fora d'aquest nucli, hi ha un dels conjunts de masos dels segles XVI al XVIII més notables de la comarca. Can Bronsoms és un casal amb una elegant façana gòtico-renaixentista: portal adovellat, una finestra geminada i una altra d'arc conopial (segle XVI). El Mas Cros té el portal adovellat i un magnífic finestral d'arc conopial decorat amb arabescs i relleus, amb les testes d'un cavaller i una dama a les impostes. Algunes obertures interiors també són ornamentades (segle XVI). El Mas Puig, amb escut al portal, és fortificat amb una garita cilíndrica, amb coberta cònica coronada per un penell de forja (segles XVII i XVIII). El Mas Solers té també una elegant garita amb penell. A les cartel·les que la sostenen veiem, entre altres detalls, la representació popular del sol, en relleu, tema que es repeteix a la llinda d'una finestra i que al·ludeix al cognom de la família que aixecà el casal (segles XVII-XVIII). Cal Corder es destaca per les seves grans dimensions. És del segle XVII, però conserva una part més antiga, del segle XVI. A les llindes de les obertures hi ha llargues inscripcions en llatí, sempre de caire devot. A la façana de ponent es conserva una finestra renaixentista decorada. Cal destacar la decoració popular del ràfec de teulada i, a l'interior, les espaioses estances de la planta noble, amb voltes de llunetes.
La població s'allarga vers llevant pel raval de la Rutlla, al llarg de la carretera de la Bisbal d'Empordà. El veïnat de Matabou és al NE del poble i el formen masies força grans.

Vora la carretera de Verges hi destaca el Mas Majora, antiga masia restaurada amb encert; té un gran portal adovellat, i finestres gòtico-renaixentistes, algunes amb decoracions florals (s. XVI-XVII).
Actualment està habilitada com a casa de turisme rural i restaurant.
Dins el recinte de la casa s'hi troba un pou on segons s'explica, sembla ser que alguna vegada s'hi han vist dones d'aigua.
A tot Catalunya es conten moltes llegendes relacionades amb les "encantades o dones d'aigua":

  • El castell de Rupià, molt a prop de Parlavà, també eraun cau d'encantades, totes tenien al païdor una pedra. De fet, la pedra, mig d'or, feia que tinguessin aparença humana. S'alimentaven de carn de criatura ben cuinada. Un dia el cuiner, no trobant carn de nen (o nena), els va servir carn de gos. Elles van notar la diferència i el cambrer els ho va confesar. el disgust va ser tan gran que es van tornar fum, quedant al terra només les pedres de goja. Qui en trobi una i se la mengi es tornarà com elles.
  • A Girona, hi vivia La Cocollona, un ésser mitològic propi i exclusiu de la ciutat. La seva història és la següent: una monja, acusada de ser poc devota va ser tancada en una masmorra del convent, al barri del Mercadal, que només tenia una sortida al riu Onyar, prop d'on ara té la sortida la sèquia Monar. Amb el pas del temps, la mala alimentació, la clausura i la humitat van fer que la pell de la pobra monja s'omplís d'escates, talment com un rèptil. La seva santedat, la seva resignació i l'oració van fer que, malgrat el seu aspecte de cocodril li sortíssin unes precioses ales de papallona. D'aquí el nom: cocodril i papallona. Ja ho diu la cançó:

    Jo sóc la Cocollona, el monstre de Girona
    les nits de lluna plena, amb pluja o amb serena
    passejo per l'Onyar ...

Les gojes o dones d'aigua són éssers femenins de gran bellesa. Viuen en rius, llacs, coves, sempre en llocs on l'aigua és abundant i se les pot veure pentinant-se o estenent roba. La seva bellesa enamora els humans i alguns s'hi han casat i fins i tot han tingut fills amb elles, però sempre amb una condició: en cap moment l'humà pot recriminar-les per la seva condició de dones d'aigua.

A Catalunya, hi ha moltes llegendes relacionades amb les dones d'aigua al Pirineu, als voltants de l'estany de Banyoles i a l'Empordà, entre altres llocs.

En una d'aquestes llegendes s'explica que un pagès es va enamorar d'una dona d'aigua, s'hi va casar i van tenir una filla. Un dia, setmanes abans de la collita, el pagès va haver de marxar de viatge. En veure que s'acostava el temps de la sega i el marit no tornava, la dona va decidir llogar uns quants jornalers i tirar-la endavant sense adonar-se que a muntanya la sega es fa més tard que a la plana. Quan el marit va tornar i va veure que s'havia perdut la collita es va enfadar amb la seva dona i ella, tal com l'havia advertit abans del casament, va marxar de casa.
Més endavant, el pagès va saber que cada dia la seva dona anava a casa per cuidar de la filla i va demanar-li que quan parlés amb la mare aprofités per lligar-li un cordill al peu, així quan la dona volgués marxar la podria retenir amb el cordill. Però la mare va adonar-se del que feia la nena i va marxar per sempre més, emportant-se la seva filla.

Tota la nit he filat
vora l'estany de Banyoles,
al cantar del rossinyol,
al refilar de les goges.

Mon fil era d'or,
d'argent la filosa,
los boscos veïns
m'han pres per l'aurora.

Per debanar lo meu fil
tinc belles debanadores,
les muntanyes de Begur,
les de Begur i Armen-Roda,
les serres de Puigneulós,
les del Mont i Rocacorba.
La plana de l'Empordà
mai ha dut millor corona,
corona de raigs de llum
trenats amb lliris i roses;
semblava un pagó real
obrint sa florida roda.

Fragment del "Canigó"
Jacint Verdaguer

 
       
     
tornar a: "índex" | tornar a: "els castells"