Esponellà

El poble d'Esponellà es troba vora la riba dreta del Fluvià. El lloc i l'església són documentats el 921. Aquest document parla d'un judici celebrat dins l'església parroquial (Sancti Cipriani... basilica in villa Espondiliano), al qual assistiren les més altes dignitats del comtat de Besalú: el comte Miró, acompanyat dels vescomtes Seguer i Ènnec, el bisbe de Girona Guiu, i molts altres notables i prohoms. El judici tractava del reconeixement, a favor del bisbe, de l'honor de Bàscara, que els testimonis juraren damunt les relíquies de l'altar de Sant Cebrià.

El castell d'Esponellà fou el centre d'una important baronia creada a la fi del s. XIV. Erigit en castell termenat el 1381, ocupava més o menys el territori de l'actual terme municipal i devia tenir el seu origen en una torre de vigilància, de la qual, en el s. XI, foren castlans els Creixell de Borrassà, els quals foren succeïts pels Palera. Durant els segles XII i XIII, el rei Jaume I permeté a Guillem de Palera la reedificació de la força. Després el castell passà a mans de la família de Vilademuls sota la senyoria de Dalmau de Rocabertí, el qual traspassà els drets del castell als Sort. A la darreria del segle XIV, el rei Pere el Cerimoniós vengué, al metge reial Guillem de Colteller, per 500 florins, el lloc i la facultat per a la construcció d'un castell.
D'aquesta transacció del rei amb el seu metge, data la fundació de la baronia d'Esponellà, per tal com el monarca concedia, amb les terres, el mer i mixt imperi i la jurisdicció civil i criminal. La baronia i el castell, tornaren a canviar de mans, al segle XV n'eren senyors els Corbera, més tard els Muntanyà i finalment els Berard. Gaspar de Berard i de Cortiada fou un militar que contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706. Es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d'Àustria. Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità, la companyia d'argenters. Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L'emperador Carles VI d'Àustria creà per a ell el títol de baró d'Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l'any 1726. Més tard passà als Fluvià, als Carpi i als Fortuny.

Dins l'àmbit del castell s'hi construí una capella dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança.
Els castell havia estat un notable exemplar de l'arquitectura de principis del s. XIV, dividit en dos o tres recintes murats i circumdat per un fossat. A l'angle S-E era on s'obria la porta principal. Ara, només en resten part dels murs en mig del boscatge, sobre un pujol que domina el poble per la banda de ponent.

L'església parroquial, dedicada a Sant Cebrià, és documentada des de l'any 921. Hi destaca la portada que conserva l'estil primitiu i la forta de ferramenta, amb el forrellat amb cap de serp. D'origen romànic, va ser modificada als segles XV i XVI amb elements de caràcter ogival. Reforma atribuïble als Corbera, almenys la de la façana, on hi ha el seu escut d'armes. Conserva encara l'absis semicircular primitiu sobrealçat. S'hi conserven dues escultures de la Mare de Déu, una de fusta i l'altra d'alabastre, del segle XIV. També hi figuren els escuts dels Corbera.

El pont d'Esponellà aixecat sobre el Fluvià, fou autoritzat per Donna Sibil·la, vescomtessa de Rocabertí, l'any 1392. Quan fou acabat, l'any 1442, la senyora d'Esponellà era Margarida de Corbera. Tenia una longitud de 156 m., una amplada de 4 m. i una alçada de 17 m. sobre el llit del riu. Constava de 6 arcs, el més gran dels quals feia 36 m. de llum. Va romandre intacte fins el 1794 en què per dificultar el pas dels francesos es va destruir l'arcada principal. No es va reconstruir fins a l'any 1904, gràcies a la campanya iniciada per l'historiador J. Botet i Sisó i el sr. Pere Ordis i Bonal. El 1939, les tropes republicanes el van tornar a destruir, però el novembre del mateix any es va portar a terme la seva reconstrucció.

També són a destacar algunes cases pairals, les famílies de les quals han donat personatges d'interès, com els Girgós, que donaren un abat de Vilabertran (1410-31), un canonge de Girona al segle XVI, i un prior de Finestres. Emparentats amb els Girgós hi ha els Tria o Tries i els Martís.