Castell de Cardona

 
     
 
     
  
 
 

Castell de Cardona

Ajuntament de Cardona

Història de Cardona

Parc natural
muntanya de sal

Guia de turisme

Auca del castell de
Cardona

 

 

La vila de Cardona és en un promontori avançat entre la vall del Cardener i la clotada del salí, a la part alta del qual s'alcen l'antic monestir de Cardona i el castell de Cardona, aquest últim transformat al s XVII per la Generalitat de Catalunya en una gran fortificació, parcialment destruïda durant la guerra de Successió i reconstruïda a la fi del s XVIII i començament del XIX; el 1976 hi fou inaugurat un parador de turisme.
La història de Cardona es remunta a l'època prehistòrica, com ho demostra el material neolític trobat al costat del castell. També hi ha material ibèric i romà, i l'explotació dels afloraments de sal sòdica es troben documentats ja en Cató el Censor, Plini el Vell i Aulus Gelli. El primer esment del castell cardoní es pot datar el 798, quan Lluís el Piadós encomanà a un comte Borrell, hispanovisigot, la fortificació dels castells o guaites de Casserres i de Cardona. La veritable reconstrucció d'una fortalesa en aquest lloc fou realitzada per Guifré el Pelós vers el 880, quan establí la frontera al Cardener i es determinà a repoblar aquest sector, segons consta a la carta de poblament de Cardona del 986.
Aquesta carta dóna privilegis per a facilitar la repoblació, la bona convivència i l'administració de la vila, com l'exempció de la quarta part de l'impost dit del toloneu, la concessió de la sal extreta de les pedreres cada dijous, etc. Els homes de la vila havien d'invertir un dia setmanal en l'obra del castell. Sanciona alguns crims, prescriu la penitència religiosa als delinqüents. Exhorta a la defensa del castell i a l'ajuda al comte de Barcelona contra els enemics. El 980 consta ja l'existència de l'església de Sant Vicenç.
Els dominis dels vescomtes de Cardona s'anaren estenent i el llinatge dels Cardona fou enaltit amb el títol de comtes de Cardona el 1375 (Hug II, mort el 1400, fou el primer comte). L'extens territori que en depenia s'anomenà des d'aleshores comtat de Cardona. Finalment, el 1491 Ferran II nomenà Joan Ramon Folc (IV) duc de Cardona en premi a la seva fidelitat a la casa dels Trastàmara (amb qui estava emparentat pel seu matrimoni amb Aldonça Enríquez, tia de Joan II). A partir d'aquest moment el vell llinatge dels Cardona estigué cada vegada més pròxim a la casa reial castellana.
Durant la guerra dels Segadors hi hagué greus tensions a causa de la posició dels Cardona, totalment al costat del rei castellà.
Durant la guerra del Francès Cardona tornà a ser protagonista de fets bèl·lics: el 1810, en el castell convertit ja totalment en caserna i fortificat des del 1795 hi havia 3 000 homes d'infanteria i 500 de cavalleria. Les guerres carlines del segle XIX també posaren en perill continuat Cardona, tan pròxima als focus carlins de Berga i Solsona dirigits pels Tristany d'Ardèvol.
La vila, antic burg del castell, conserva part de les muralles, especialment els quatre portals. Els carrers són estrets i amb grans desnivells. Cardona fou seu de la comanda (o batllia) de Cardona, dels hospitalers, que depenia de la batllia de Cervera.
L'antiga abadia canonical, anomenada Sant Vicenç de Cardona, es troba dins el clos del castell. Les primeres notícies de l'església són del 980; aleshores ja hi vivien diversos clergues. Les intromissions dels vescomtes d'Osona-Cardona en desbarataren la primitiva organització religiosa, que fou refeta el 1018. La comunitat de Sant Vicenç es traslladà a la vila de Cardona al s XVIII, on subsistí fins el 1851. El monestir i l'església foren convertits en caserna a partir del 1794.

El castell de Cardona i l'església de Sant Vicenç
No hi ha restes de les primitives fortificacions fetes per Guifré el Pelós vers el 880 ni de la primitiva església esmentada ja el 981, les quals foren destruïdes al segle XIX. El testimoni més antic del castell de Cardona és la famosa torre de la Minyona, que fou la torre mestra; és cilíndrica, atalussada a la base, d'uns 15 m d'alçada i 9,80 m de diàmetre (probablement del segle XI); fou escapçada i reforçada el 1794 per posar-hi un peça d'artilleria. És molt popular la llegenda segons la qual hi hauria estat tancada a pa i aigua una suposada filla d'un vescomte de Cardona, anomenada Adalès o Adelaida, que s'hauria casat secretament amb l'alcaid moro de Maldà després d'aconseguir que abjurés de la religió de Mahoma.
L'església de Sant Vicenç de Cardona, feta com a substitució de l'anterior i consagrada el 1040 és un dels monuments més importants del romànic a Catalunya. La gran basílica té forma de creu llatina (47 m de llargada per 17,40 m al transsepte); la nau central té 19,60 m d'alçada per 6,10 m d'amplada i és ben il·luminada per sis finestrals. Les naus laterals, que serveixen de contrafort a la central, tenen 10,80 m d'alçada per 4,80 m d'amplada. L'absis central és més baix que la volta i té el semicercle buidat per set nínxols. Al centre del creuer s'alça sobre els arcs torals i les quatre petxines un cimbori vuitavat, que ressalta a l'exterior. La façana principal té una rosassa senzilla i un atri amb tres arcades que fou decorat per unes notables pintures murals del segle XII, de tema religiós, i altres de la fi del segle XIII amb imatges de la defensa de Girona del 1285.
La cripta, sota el presbiteri, forma una petita església. Són remarcables el mausoleu del comte Joan Ramon Folc (I), mort el 1442, i el del duc Ferran, mort el 1543, i la seva muller Francisca Manrique de Lara, aquest darrer d'estil renaixentista.
Davant la basílica hi ha part del claustre gòtic que comunicava amb el palau vescomtal i amb la casa de l'abat. La banda N i W era ocupada pel palau comtal, i el migdia per la residència abacial, on s'alça una torre. El temple ha estat restaurat des del 1952 i el palau comtal i el monestir foren reconstruïts per adaptar-los a Parador Nacional de Turisme, inaugurat el 1976.
Al costat del portal per on s'entra al pati senyorial, hi ha la capella de Sant Ramon Nonat, sant que segons tradició hauria mort en aquest castell el 1240, quan anava a Roma per ser investit cardenal.
El castell conserva diversos elements del palau dels Cardona, d'època medieval, com l'anomenat pati ducal i una gran sala d'arcs apuntats. Però des de la segona meitat del segle XVI aquesta família ja no visqué al castell. El castell restà com a col·legiata amb l'abat i alguns canonges des de la secularització del monestir fins al segle XVIII. El conjunt de les construccions era voltat per un mur: un portal era encarat al poble. En les guerres del segle XVII, especialment la dels Segadors, es palesà la necessitat d'adaptar la fortificació al desenvolupament de l'artilleria i el duc de Medina Sidonia, lloctinent de Catalunya, ordenà la construcció de la segona muralla i dels grans baluards, que encara es mantenen. Les muralles contenien casamates per als canons i espitlleres per als trabucs i escopetes. Convertit en caserna a partir del 1794, per la qual cosa els canonges es traslladaren a la vila, hom reconstruí les parts malmeses en la guerra de Successió i fortificà encara el castell. Les dates 1810 i 1811 es troben en diverses construccions. Són d'aquesta època moltes garites de la part superior dels baluards. En les guerres civils del segle XIX les necessitats militars causaren greus destrosses a les construccions religioses: hom construí pisos dins la nau del temple i es malmeteren altars i mausoleus de marbre o alabastre. La residència canonical fou convertida en caserna.
El castell de Cardona defensava un terme semblant a l'actual demarcació municipal, però al mateix temps controlava un important centre de comunicacions.
Tot i que el castell és, sens dubte el més vistós i imponent dels nostres castells catalans, per les nombroses remodelacions que s'hi han fet per adaptar-lo a les necessitats del moment, de l'obra primitiva ja no en queda gairebé cap rastre, excepte la ja esmentada Torre Minyona.
D’estil romànic i gòtic, inclou l’anomenada Sala Daurada i la Sala dels Entresòls, on l’any 1534 es va resoldre el plet entre el capellà de Sant Miquel i l’abat de Sant Vicenç. Durant el segle XV, els Ducs de Cardona van ser la nissaga més important de la corona catalanoaragonesa tot just darrera de la Casa Reial. Per això se'ls anomenava reis sense corona, doncs disposaven d'extensos dominis territorials al Principat, Aragó i València, i vincles dinàstics amb els casals reials de Castella, Portugal, Sicília i Nàpols.

Curiositats
El Castell de Cardona va ser escenari escollit pel director cinematogràfic Orson Welles per filmar-hi algunes seqüències de la pel·lícula “Campanadas a Medianoche”.
El canvi de funcions que ha sofert el castell des del seu origen fins a l’actualitat no li ha fet perdre ni un gram de la bellesa i la solemnitat que es desprèn de les seves pedres. Ni tampoc l’encant i la màgia. Alguns hostes del castell asseguren haver rebut la visita d’un personatge vestit amb els hàbits de monjo. Així mateix, alguns empleats confessen haver sentit una presència estranya i fins i tot alguns asseguren que els mobles canvien de lloc i les figures sembles estar extasiades. Una habitació, és assenyalada com la cambra del fantasma, per la qual cosa hi ha gent que no vol sentir-ne parlar i altres, en canvi, la sol·liciten.

Parc Cultural de la muntanya de sal
Els afloraments superficials de sals sòdiques de Cardona foren explotats ja en època preromana. El salí de Cardona (al barri de la Coromina) fou sempre un centre actiu del comerç de sal gemma per al proveïment de la Catalunya central i causa de disputa entre la vila i els seus senyors. El descobriment de sals potàssiques a Súria el 1912 provocà la recerca de la carnal·lita i la silvinita a Cardona a partir del 1920; les mines s'iniciaren el 1925 i començaren a produir el 1929. L'extracció del material (Unión de Explo-sivos Río Tinto) es duia a terme per dos pous de més de 700 m, produïa els anys vuitanta un milió de tones de material brut.
El 1990 ERCROS anuncià oficialment el tancament del salí. No obstant això, fou recuperat com a atracció turística a causa de l'especial valor paisatgístic que havia produït l'explotació. Fou obert al públic el 1996.
A Cardona, el recinte Mina Nieves va ser una de les explotacions de sals potàssiques més importants d'Europa fins a l'any 1990. Hom hi pot contemplar una meravella de la natura: La Muntanya de Sal.
Els visitants són traslladats a 86 m de profunditat en vehicles especials. Els vehicles els deixen a la Vall Salina, des d'on es pot admirar un increïble aflorament salí: la Muntanya de Sal. també es pot entrar a l'interior de la Muntanya per recórrer uns 500 m de galeries, amb espectaculars estalactites i estalagmites, així com diferents vetes de sals: sòdiques, potàssiques i magnèsiques.
Les característiques geològiques del Salí han fet que l'home s'hagi aprofitat d'aquest recurs mineral des del Neolític fins l'actualitat. La quantia i qualitat de la sal van fer que les salines de Cardona fossin les de més anomenada de Catalunya, amb uns sistemes d'explotació a cel obert que es van mantenir invariables al llarg del temps, només alterats per la introducció de la pólvora, el segle XVIII, i la obertura del Pou del Duc, la primera mina subterrànea, l'any 1900. L'any 1925 s'iniciava un nou projecte per a l'extracció de clorur sòdic i potàssic que inclöia l'obertura d'una nova mina amb dos pous mestres, una fàbrica per al tractament del mineral i la connexió entre ambdues mitjançant un cable aeri que inclöia l'enllaç fins el port de Barcelona.
La mina Nieves. El vell recinte minaire ha estat habilitat com a equipament cultural amb la voluntat de
plasmar la mil.lenària interrelació establerta entre l'home i la sal. En el marc de les seves instal.lacions es pot trobar informació sobre la geologia de la vall, la mineralogia de la sal, la seva flora i l'ús que l'home ha fet d'aquest recurs, mitjançant un audiovisual i diverses àrees expositives que inclouen la tradicional artesania de la sal.
La Muntanya de Sal és la manifestació més espectacular de la dinàmica geològica que es dóna en aquest espai: el diapir de Cardona i el fenomen de creixement vertical de la sal, circumstància aquesta que ja va ser observada pel cònsol romà Marc Porci Cató en el segle II a.C. Ara es pot visitar el seu interior i conèixer la seva estructura geològica i composició estratigràfica i alhora gaudir de la seva gran bellesa gràcies a la galeria oberta en el seu massís a partir dels sondejos practicats en el seu dia per a l'obertura de la nova mina.
Els afloraments de sal es localitzen dins una depressió del terreny amb forma d'el·lipsi allargassada, coneguda abans com el Salí i més modernament com la Vall Salina.
Els seus límits són el riu Cardener, la serra de Tresserres, la Bòfia Gran i la serra on s'assenta la vila de Cardona. Una riquesa natural i material que l'ha feta mereixedora de ser inclosa dins el Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya.

 
       
     
tornar a: "índex" | tornar a: "els castells"