Castell de l'Alberg (Corçà)

 
     
 
     
  
 
 

castell de l'Alberg:exterior

castell de l'Alberg:imatges

 

El nucli de la vila de Corçà conserva encara l'estructura urbana medieval, amb elements de fortificació. És un conjunt arquitectònic interessant, amb edificis dels segles XVI-XVIII.
L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, documentada el 1065, és un gran edifici del segle XVIII bastit sobre un temple anterior, romànic, algunes parts del qual subsisteixen.
Al bell mig del nucli antic de la vila hi ha un enorme fragment de mur espitllerat i amb restes d'una volta, el qual correspon a l'antic castell de Corçà. No queden gaires vestigis de les muralles de Corçà, però el seu recinte rectangular és encara ben assenyalat.
En preceptes carolingis dels anys 878, 881, 886 i 922 el lloc de Quertiano s'esmenta com a possessió del bisbe de Girona. El 1294 el bisbe Bernat de Vilamarí comprà la jurisdicció de la vila, que des d'aleshores restà inclosa dins els importants dominis episcopals del Baix Empordà. El 1442 pertanyia a la corona i li fou concedit el privilegi de carrer de Barcelona. El 1475 els veïns de Corçà lliuraren la població als remences, els quals resistiren les forces del bisbe Joan Margarit, però foren sotmesos per les tropes reials. La senyoria fou recuperada per la mitra de Girona. A la fi del segle XVIII consta, novament, com a lloc reial.

A ponent de la vila, vora la carretera, hi ha el castell de l'Alberg, casa pairal propietat d'una branca del llinatge Caramany, família originària de l'antic comtat de la Fenolleda, quan la zona encara depenia del rei de Mallorca. Les primeres referències d'aquest llinatge les trobem doncs a l'entorn dels reis de Mallorca, per als quals alguns membres d'aquesta nissaga havien exercit diferents càrrecs, sobretot a principi del s. XIV. Aquests serveis foren recompensats amb concessions reials que feren créixer el seu patrimoni.
Al s. XIII, Ponç de Caramany fundà la branca catalana dels Caramany que va perdurar amb aquest nom fins al s. XIX, tot i que al s. XVI Ivar de Caramany va morir sense successió i que alguna vegada l'herència va passar a mans d'una dona (després de la mort d'Ivar de Caramany, diversos plets van fer passar la propietat a un cosí: Joan de Vilanova i Caramany, el qual va canviar l'ordre dels seus cognoms).
El casament, l'any 1310, de Ponç amb Elionor de Requesens va portar la família a prendre possessió de la senyoria de Ventalló i així establir la seva residència a Sant Pere de Pescador. A l'any 1365, Francesc de Caramany comprà a Nicolau Sorell un cortal (Cortal Gran) amb totes les seves terres pel preu de 1500 sous. Fou la primera possessió d'aquesta família al municipi. A llarg del s. XV van patir conflictes de tipus polític puix mentre uns eren partidaris de les institucions catalanes, els altres optaren per la dinastia reial castellana (els Trastàmares). A mitjans del s. XV els Caramany fixen definitivament la seva residència a Sant Pere.
Un dels personatges més rellevants de la nissaga fou Josep de Caramany, conegut per la seva defensa de les institucions catalanes. Per aquest motiu fou declarat rebel i es va haver d'instal·lar al Rosselló. El seu germà reunificà la família i va expandir el patrimoni. La puixança es va mantenir fins a principis del s. XVIII en què la família va entrar en dificultats econòmiques per la pressió dels creditors i les polítiques matrimonials i van haver de vendre molts dels drets que tenien al municipi de Sant Pere Pescador. Actualment encara conserven el Cortal Gran, una casa a quatre vents, i altres propietats.
A mitjans del s. XIX, l'últim membre de la nissaga que encara portava el cognom familiar, M. Lluïsa de Caramany va morir i els seus béns van passar a la seva filla que es va casar amb Cecili Granada Zoraya.
Actualment el seu bésnet, Cecili Granada Ybern és l'hereu de la casa Caramany.

El Castell de l'Alberg, a Corçà, ha estat al llarg d'una colla de segles la casa pairal dels Caramany, influent família amb possessions a l'Empordà i a Girona.
El casal dels Caramany és un gran edifici d'estructura cúbica i teulat a quatre vessants. La casa aixecada inicialment sobre tres cossos es va transformar en un palauet. Té la façana perpen-dicular a la carretera i davant seu s'obre un parc de gust francès i retocs barrocs. El jardí estructura un espai compensat, que equilibra la tradició i la modernitat.
L'edifici va ser reconstruït al s. XVII per convertir-se en un casal fortificat, amb garites i espitlleres i al s. XIX es van retocar les torres de defensa.
Són notables el parament i les estances interiors bellament decorades amb pintures, moltes de tema mitològic i esgrafiats. Els escuts heràldics dominen les façanes i en un d'ells hi figura gravat l'any 1593.
En els darrers 200 anys i en especial des que la propietat és a mans dels Granada, la casa s'ha vist permanenment habitada, reformada i embellida i s'ha convertit en un espai comfortable sense perdre gens de la seva identitat.
L'edifici ha travessat la història sense gaire complicacions, malgrat que durant la guerra civil va perdre una part de l'arxiu familiar.
A l'esquerra de l'entrada principal hi ha una capella adossada (dedicada a Sant Judes) d'estil gòtic tardà. El cor barroc és d'una gran bellesa.
A l'arxiu de la casa es conserven més de mil documents que recullen la història de la família i de l'Empordà. També es conserva l'arbre geneològic dels Caramany, on se succeixen les unions amb les famílies nobles de Catalunya: els Biure, els Galceran, els Sala, els Armengol o els Margarit. D'aquí van sortir personalitats destacades: cavallers, capitans, monjos, abadesses i fins i tot cardenals.
A l'antiga biblioteca s'hi troben des de contractes de censos fins a unes memòries particulars, que van deixar per a la posteritat un troç de la història de l'Empordà, des del 1630 fins al 1660.

  • Els historiadors Pere Gifre i Santi Soler, han realitzat un estudi sobre el patrimoni dels Caramany: "Patrimoni i Arxiu. Inventari del fons patrimonial Caramany de Corçà, Segles XII-XX", Col·lecció Fontanetum-2. La Bisbal d'Empordà, 1996.
  • Un resum de la història d'aquesta família i la vinculació amb el municipi, es pot trobar a la monografia sobre Sant Pere Pescador editada per la Diputació de Girona i Caixa de Girona, dintre la Col·lecció "Monografies Locals" dels Quaderns de la Revista de Girona, escrita per Marisa Roig i Simon.
 
       
     
tornar a: "índex" | tornar a: "els castells"